En el repte d'educar per a transformar cal deixar enrere la supremacia moral.
Les persones trobem sempre moments en els que sermonejar, objectar, donar lliçons, fins i tot educar, i tot a través de la Supremacia Moral que tan s'han apropiat des de les dretes com des de les esquerres, terme que ambdues utilitzen com a arma d’atac per titllar de sectari i immobilista a l'oposat.
Sense intenció de ser part del debat polític, la Supremacia Moral és una adquisició arrogant que hem desenvolupat al llarg dels anys, i sobre la que generem (temporalment!) uns principis monolítics.
Quan entenem que els actes que fem s'ajusten al model moral del grup amb què hi sentim afinitat, ens pot envair una mirada de distanciament cap a la resta de persones que no segueixen la “rectitud” d'aquest camí. Aquesta supremacia moral ens fa mirar des de dalt, amb condescendència, generant un tracte desigual que espera el canvi d'actitud de l'entorn cap a la nostra posició, titllant allò que no està dins la nostra òrbita de manca d'ètica i perillós.
Centrant-me en la tasca d'equips docents, equips educatius i serveis socials, on la idea principal de la professió passa per educar amb la intenció de transformar la societat, ens sentim en caiguda lliure davant de grups que s'oposen a les nostres idees i ensenyaments. Ens endinsem a les aules, als centres, a les institucions i mantenim un discurs que ens distancia d'aquelles persones a qui volem atendre, i moltes vegades, també d'aquelles amb les que compartim la tasca educativa.
Quan els diem a la resta –vinc a ensenyar-te com fer les coses millor– el que els diem és –tinc la “raó absoluta” i la meva comprensió del món és millor que la teva-. Si els estem remarcant directament o indirectament que la nostra conducta és vàlida i la seva no, on queda l’espai perquè aquesta persona se senti (com nosaltres) constructora de la seva història? Contràriament estarem generarem resistències, traves i oposicions que ens impediran educar i transformar.
La mirada esbiaixada de l'altre ens impedeix assumir que les històries personals i els modelatges grupals (Bandura 1987) necessàriament posicionen les persones. Totes nosaltres tenim la capacitat de moure'ns i ser part d'accions inclusives (dins les nostres capacitats), sempre que siguem ben acollides per les persones que han d'actuar de referents; si el nostre model és assolible i respectuós amb les nostres vivències, s'hi integraran aprenentatges. Segurament aquests aprenentatges no s'ajustaran en un primer moment a allò que pretén la persona educadora, però serà real quan el vincle parteixi de l'horitzontalitat, es podran acceptar els diferents tempos, es generarà un espai segur per acollir els dubtes, els patiments personals, els nous reptes.
Estem aprenent a trencar les barreres de la moralitat patriarcal, canviar el paradigma i girar cap a la coeducació. Però (i aquest “però” no invalida la frase anterior) això no pot suposar la creació de noves moralitats infranquejables.
Comprendre que les persones som producte del nostre entorn, que els valors s'aprenen en comunitat i formen part d'un sistema que permet a un grup concret la validació d'un individu; podem acceptar que tots els aprenentatges porten a l'adultesa, adults amb prejudicis, adults inclusius, adults variables; tot és producte de la nostra necessitat de formar part d'una comunitat i que en ella, hi tenim significat.
A l’estar representades en un model, busquem el nostre espai de convivència, amb diferents rols segons l'entorn, però sempre amb la mirada posada a no patir la sanció perquè els nostres comentaris o les nostres accions se surtin de la norma.
Bibliografia:
BANDURA, A. (1987). Teoria de l'aprenentatge social. Madrid: Espasa-Calpe
Lázaro Carrillo (Lalo), membre de la cooperativa REEDUCANT LES VIOLÈNCIES.