El calçot és una hortalissa típica de la gastronomia catalana, especialment popular durant els mesos d'hivern i principis de primavera. Es tracta d'un brot de ceba blanca que, després de ser plantat, es va "calçant", és a dir, cobrint amb terra a mesura que creix per blanquejar-ne la base i aconseguir una tija tendra i dolça d'uns 20-25 centímetres de llargada. Aquest procés de cultiu és el que dona nom al calçot.
Des del punt de vista nutricional, el calçot és ric en aigua i fibra, i aporta vitamines com la C i la B9 (àcid fòlic), així com minerals com el potassi i el fòsfor. Aquestes propietats li confereixen efectes antioxidants, depuratius i diürètics, contribuint a la salut del sistema digestiu i renal.
La tradició de menjar calçots a Catalunya es materialitza en les anomenades "calçotades", àpats comunitaris que s'han convertit en una autèntica festa gastronòmica i social. L'origen d'aquesta tradició es troba a la ciutat de Valls, a l'Alt Camp, a finals del segle XIX. Segons la tradició popular, un pagès conegut com el "Xat de Benaiges" va descobrir la tècnica de calçar les cebes per accident. Es diu que va plantar unes cebes velles i, en lloc de deixar-les créixer de manera convencional, les va anar cobrint de terra a mesura que creixien. Aquest procés va fer que desenvolupessin una tija més llarga, tendra i dolça, diferent de les cebes habituals.
El costum de coure els calçots a la brasa també es va originar a Valls, i al llarg del segle XX es va anar popularitzant. A partir de mitjans del segle XX, la calçotada es va convertir en un esdeveniment social, especialment a partir de la difusió que en va fer la Colla dels Xiquets de Valls, els famosos castellers de la ciutat, que organitzaven àpats comunitaris al voltant d’aquesta hortalissa.
El calçot es cultiva majoritàriament a Catalunya, amb una denominació d’origen protegida sota el nom de "Calçot de Valls" des del 1995. Aquesta distinció garanteix la seva qualitat i la manera tradicional de cultiu. Actualment, tot i que el seu epicentre continua sent Valls i l’Alt Camp, la seva producció i consum s'han expandit a altres zones de Catalunya i fins i tot a altres regions d’Espanya i de l’estranger.
Durant una calçotada, els calçots es couen a la flama viva, tradicionalment amb sarments de vinya, fins que l'exterior queda socarrimat. Després, s'emboliquen en paper de diari perquè mantinguin la calor i s'estovin. A l'hora de menjar-los, es pelen les capes externes cremades i es suquen en una salsa típica anomenada salvitxada o romesco. Aquest primer plat sol anar seguit de carn a la brasa, tot plegat acompanyat de vi o cava.
Avui dia, la calçotada ha traspassat les fronteres de Valls i s'ha estès per tot Catalunya, convertint-se en una cita ineludible per a molts durant els mesos de gener a març. Aquesta tradició no només destaca per la seva vessant gastronòmica, sinó també pel seu component social, ja que reuneix famílies i amics al voltant de la taula en un ambient festiu i de germanor.
El calçot és, per tant, més que una simple hortalissa: és el resultat d’un procés de cultiu únic i d’una tradició gastronòmica que ha esdevingut un símbol de germanor i cultura catalana.
>> clica aquí i descarrega la imatge <<
