Valors, esforç, impuls i visió de futur són alguns dels atributs que defineixen el jove emprenedor Daniele Dibitonto, fundador i CEO de la plataforma Oidà. Avui parlem amb ell per conèixer què s'amaga darrere aquest projecte innovador que no para de créixer.
Fa un any que vas engegar aquest projecte. En quin punt es troba, Oidà, avui?
La plataforma està creixent, en productors i sobretot, també, en usuaris. Aquest setembre vam arribar a les 20.000 visites al blog i als 400 usuaris registrats (estadístiques del 16 Octubre 2021 al 12 de Novembre). Són números que comencen a ser interessants, però no perdem de vista la nostra funció. No som intermediaris del comerç, sinó facilitadors de la comunicació. L’intermediari es queda un percentatge o un tant mensual del preu de venda del producte, però nosaltres hem optat per traslladar la responsabilitat únicament al consumidor i al venedor. El nostre rol és posar-los en contacte i facilitar aquesta comunicació, i això ens permet créixer força ràpid com a plataforma, perquè no ens encarreguem de la logística ni gestionem els pagaments. Des d’un punt de vista legal, la responsabilitat queda a les mans del comprador i del venedor, no hi ha transacció econòmica.
Hi ha productors que esperen que feu la feina d’intermediació?
Sí, i això de vegades costa d’entendre. La facilitació que oferim beneficia econòmicament l’usuari, perquè pot contactar directament amb el productor i, com que no hi ha intermediació, el productor pot oferir un preu més rebaixat perquè no hi ha de carregar cap marge. Tenim productors que són intermediaris i d’altres que no. A Oidà tots els agents del consum són benvinguts: productors, botigues (intermediaris), distribuïdors, transportistes, impulsors… Tots tenen cabuda a la plataforma, i intentem oferir-los l’assessorament i el pla de comunicació més adient. Oidà és un marketplace gratuït, i aquest és el model econòmic que busquem, una mica com Wikipedia.
En quin sentit el model d’Oidà s’assembla al de Wikipedia?
Tots utilitzem Wikipedia, i la majoria de nosaltres ho fa gratuïtament. Funciona per mitjà de donacions, però qui n’ha fet mai cap? Tots ens n’aprofitem, com petits paràsits, en tant que bé social, però és una empresa que gràcies a les donacions pot mantenir més de dos-cents treballadors. Wikipedia no té competència perquè és gratis: ja no pot rebaixar més el mercat. Nosaltres volem partir del mateix model. La funció del gran intermediari capitalista és ficar-se entremig del procés i aixafar el productor per enriquir-se. Aquest és el veritable paràsit. La intermediació hi ha de ser, però ha de ser ètica. Actualment, Oidà està finançat per mi i per Glacom, l’empresa familiar. És d’on rebem les donacions o injeccions de capital, digues-li com vulguis, perquè a diferència de Wikipedia, que és non-profit, Oidà sí que vol ser profit i sostenible econòmicament. Ara mateix no hi guanyem res.
Així, cap on s’encamina Oidà? Com pot arribar a ser profit si és gratuïta?
Si Oidà es transforma, per començar ha de ser una força econòmica important. Anem bé, estem creixent, però encara no ha arribat aquest moment. Si la plataforma comença a aportar beneficis reals a tots els agents de consum involucrats, entrem en el concepte de l’economia gratuïta. Oidà vol ser gratuït al 100 %, però això no vol dir que no necessiti una entrada econòmica. A diferència d’altres plataformes d’economia gratuïta, a Oidà no hi ha anuncis de tercers. Només tenim la plataforma i el blog. No hi tenen cabuda ni franquícies ni supermercats, perquè són empreses que ja tenen el capital com a recurs. En canvi, les petites i mitjanes empreses sovint no el tenen i han d’unir forces. En aquest sentit, al blog hi publiquem vídeos i receptes, per exemple, i donem importància als productes. Molts col·laboradors ens enviem les receptes sense cap cost perquè les publiquem, en una mena d’intercanvi o win-win: nosaltres no som cuiners, de manera que agafem el seu contingut i el distribuïm perquè aconsegueixin més visites i tots ens en beneficiem. Oidà també hauria de ser un win-win entre nosaltres i els agents de consum, però no demanarem mai cap percentatge als productors perquè això ja ens faria intervencionistes. És un acte de confiança; si algú vol fer una ampliació de capital a Oidà, és lliure de fer-ho.
Estem parlant d’acceleracionisme, per tant?
Correcte. L’empresa finançadora, Glacom, és una empresa tecnològica acceleracionista. L’acceleracionisme és un corrent polític (no partidista) que creu que si nosaltres accelerem el capitalisme a través de la plena automatització, ens arribarem a deslliurar de la feina perquè els ordinadors la faran per nosaltres, de manera que arribaríem a superar el capitalisme, que quedaria com un sistema antic, obsolet. Ni el més ric se’n podria beneficiar. Evidentment, és una utopia, però sembla que tot hi apunta, perquè els preus cada vegada són més baixos. Arribarà un moment en què un rider, un transportista, qualsevol treballador, triarà no treballar perquè li resultarà impossible arribar a final de mes treballant. Això desvaloritzarà la feina, el treball, i el que tindrà valor serà la comunitat. En aquesta dimensió utòpica, tothom treballarà gratis i serem molt més eficients, perquè farem el que ens agrada i serem més lliures. Farem la nostra funció a la comunitat, cadascú contribuint-hi a la seva manera. Ja no es tractarà de fer més o de fer menys, sinó de fer el que es pugui. I tothom serà ric.
Costa molt d’imaginar, i d’imaginar-ne la viabilitat.
No puc predir el futur, però crec que som en un moment de pas. Ara les lluites són per treballar vuit hores al dia, i nosaltres creiem que el que cal és lluitar per no treballar. Però atenció, perquè quan parlo de treballar ens imaginem el treball capitalista que coneixem. Si el treball es transforma en activitat, hi té cabuda tot. Tots faríem la feina que voldríem, tindríem temps per cultivar les aficions i la humanitat tindria una producció artística brutal. En aquests moments, a Barcelona, hi ha un músic increïble que està repartint menjar a domicili per arribar a final de mes. Si aquest músic ho pogués tenir tot cobert, no només les seves necessitats mínimes, sinó també com a persona, podríem gaudir d’un talent espectacular que actualment desconeixem. Creiem en el capital com a alliberació. No som anticapitalistes, sinó que utilitzem les eines capitalistes per accelerar-lo. Si els preus cada vegada són més baixos... fem-ho gratis!
Quins passos aneu fent, doncs, per anar fent realitat aquesta idea?
Aquest setembre hem impulsat la novetat de la llista del dimecres. Per mitjà d’un software automàtic ―la tecnologia és vital per a l’acceleracionisme, perquè ens lliura de fer tasques pesades i alienants― creem un missatge en què proposem fires setmanals, receptes i productors de la zona a cada usuari de manera personalitzada. La gran diferència entre un gran supermercat i un productor o comerciant de poble és que el primer disposa de recursos per fer comunicació. És possible que molts cops comprem en línia amb intermediaris perquè desconeixem que a sota de casa hi tenim algú que està fent un producte més bo, amb més valors i de més qualitat. Amb la llista dels dimecres volem facilitar aquesta comunicació perquè els productors puguin fer arribar les seves novetats o, senzillament, comunicar que existeixen. Així facilitem el contacte i donem valor al que tenim a prop, a la proximitat.
En quin punt es troba la proximitat, en un escenari postpandèmic i a les portes d’un gran canvi climàtic?
És evident que cal potenciar la proximitat, però no sempre aconseguim el km 0, perquè hi ha productes que no els trobem aquí. De fet, Oidà va començar a escala de Catalunya però és possible que l’ampliem a l’àmbit de Països Catalans, perquè se’ns comença a reclamar des d’Andorra i Balears. Fins i tot hem rebut contactes de catalans que són a l’estranger, i ens agradaria acostar la terra a la seva gent, perquè qui viu a Berlín es pugui fer un bon pa amb tomàquet de tant en tant. Tenim l’exemple de l’alvocat, la fruita de moda: hi ha alvocat a Catalunya? Sí, n’hi ha poc, però n’hi ha, de manera que pot ser un aliment de proximitat. El problema, però, és la sostenibilitat. Si tothom vol alvocat, la gran empresa en començarà a produir destruint ecosistemes, que és el que està passant. Jo veig el nostre consumidor com una molt bona persona, però que inevitablement viu en una realitat. A tots ens agradaria anar en bici a la feina, però molta gent treballa a Barcelona, de manera que és inviable.
És impossible mantenir la coherència en tot.
Justament aquesta falta de coherència s’ha de treballar en conjunt. És una feina que haurien de fer els nostres polítics, però no és així, de manera que cal que les persones ens organitzem soles i creem comunitat. És important tenir en compte que aquest concepte de comunitat no ha d’excloure la individualitat; el que passa és que el benefici personal coincideix amb el de la comunitat. Les associacions de comerciants ja han entès que és més fàcil unir esforços que fer cadascú el seu propi màrqueting. Sempre es diu que el producte artesanal costa més, perquè hi ha uns costos fixos, però què passa si demanem a tot un poble que compri el pa al seu forner en comptes de fer-ho a la gran empresa? Doncs que possiblement el productor podrà acabar rebaixant el preu del producte. Hi ha tota una dinàmica de comunitat que pot aportar beneficis individuals a cadascú, però també en global. Les grans empreses, quan dissenyen accions de màrqueting, ho fan per col·lectius, però apel·len a la individualitat. Ens queixem dels grans intermediaris, però en realitat els estem finançant nosaltres. Nosaltres fem que existeixin. Amb això no vull dir, però, que tot sigui culpa del consumidor, perquè molts cops falta l’alternativa.
I Oidà vol ser aquesta alternativa.
Quan una empresa es fa gran, es transforma, canvia la filosofia inicial. El capitalisme no agrada a ningú. Què aporta, realment, tenir capital? Hi ha un moment que ja no saps què més comprar, per més imaginació que tinguis. No saps què fer-ne, de tanta riquesa. Llavors, quin sentit té? Esperem que Oidà sigui l’alternativa. És una empresa privada que em permet tirar endavant una idea, que volem que sigui bona i de tothom. Però si existeix, no és només per a mi, sinó per a qui l’utilitza, per a qui s’hi registra. En una empresa capitalista, si els intermediaris cauen, hi ha un problema. Què passa el dia que els riders s’organitzen i fan una lluita real? L’empresa caurà, perquè en depèn. Hi ha qui fa innovació i hi ha qui inventa. Quan innoves, parteixes d’una cosa que ja existeix. Quan inventes, has de començar de zero. L’economia gratuïta no l’he inventat jo, però puc entendre que la majoria de gent la desconegui. Tenim ganes d’explicar què és, de fer-ne difusió, de parlar-ne. Esperem que Oidà sigui un gra de sorra en aquest desert. Fa un any que vam néixer, i una start-up necessita entre tres i cinc anys per consolidar-se, però si no funciona, tancarem. Estarem contents de la feina feta i ens empescarem una altra cosa. Tanmateix, hi crec, i lluitaré per finançar i impulsar la idea. S’ha d’intentar.
>> clica aquí i descarrega la imatge <<
