La Fina va crear el blog CuinaCinc fa més de deu anys i, des d'aleshores, no ha parat. S'ha format, ha escrit llibres, ha estat jurat a diverses mostres i concursos de formatges i ha quedat finalista un parell de vegades als Premis Blogs Catalunya. El seu és un blog cuinat, com el bon menjar, a foc lent, i l'aroma que desprèn és, sobretot, la de la passió que hi ha al darrere.
Què et porta a crear aquest blog?
Tot va començar cap a l’any 2010, quan vaig començar a descobrir el món blogger. No sabia com funcionava ni com es podia fer un blog, però ho trobava molt interessant. De tant en tant, quan la feina m’ho permetia, a les hores lliures, visitava blogs de cuina i hi deixava algun comentari o recepta. A poc a poc, vaig començar a tenir més relació amb algunes persones, com la Míriam, del blog Invitado de invierno, per animar-me a crear el meu propi espai, perquè deien que tenia molt bones idees i el meu contingut podia aportar alguna cosa. La noia que portava el blog Se cocina, que ja va tancar, em va preguntar si podia incloure un comentari meu al seu llibre. Tot plegat em va anar animant i m’ho vaig acabar plantejant seriosament, però per fer-ho em vaig haver d’informar molt: soc llicenciada en Dret i treballo en una assessoria jurídica, de manera que la informàtica la conec a nivell d’usuària per a la meva feina, però no per fer un blog! Vaig anar a les biblioteques de Barcelona per preguntar si es feien cursos orientats a la creació de blogs, però ningú me’n sabia dir res, i vaig decidir recopilar llibres i anar llegint, de manera autodidacta, al metro, mentre anava a la feina. Finalment, quan vaig aconseguir superar el pànic escènic que sentia davant de la primera publicació, m’hi vaig llançar. I fins avui.
És un blog molt complet, tot està molt contrastat, amb molts enllaços que porten d’una pàgina a una altra… Es nota que hi ha una gran passió al darrere. Com va néixer la teva passió per la cuina?
Sempre m’ha fascinat. Quan jo tenia 12 anys el meu pare em va regalar el meu primer llibre de cuina: La cocina hoy, de Glòria Baliu. El va comprar a la llibreria Harvard, de Barcelona. És un llibre molt bonic i encara el conservo; com que té tants anys, està ben desgastat. Recordo que el pare em va dir que busqués una recepta que pogués fer per a tota la família, i vaig fer una copa de torró. Precisament, fa uns anys, des de la Fira del Torró d’Agramunt em van convidar a fer alguna recepta, i vaig triar aquesta: vaig reproduir la primera recepta que havia fet a la meva vida. En aquella època, de cuineres n’hi havia molt poques. Jo vaig estudiar Dret perquè vaig considerar que era una carrera que em permetria guanyar-me la vida.
T’has anat formant paral·lelament en la cuina, però?
Sí, no he parat. He ampliat la biblioteca, he assistit a cursos i jornades de cuina en diferents escoles com l’Escola d’Hoteleria Hofmann, a Barcelona, a Itàlia, i amb cuiners de prestigi. Hi he dedicat tot el temps que m’ha permès la feina, durant les estones lliures. Sé que encara queda molta feina a fer, perquè mai ho podré abastar tot. Per exemple, també he fet cursos per millorar la redacció.
No sé per què ho dius perquè escrius amb molta gràcia, d’una manera molt propera i casolana. Podríem dir que la teva cuina és una mica com la teva escriptura?
Sí, faig una cuina molt propera i familiar. Per exemple, el meu pare tenia una petita empresa; no va fer mai vacances, però es reservava uns dies l’any per anar a caçar amb una colla d’amics. Per això valoro molt saber cuinar un estofat de porc senglar, per exemple, o unes perdius amb farcellets de col, que és una icona de la cuina catalana. I això, sense els meus pares, sense les vivències del que he viscut amb ells, no ho podria transmetre. Tot això ho dic perquè penso que pots saber tocar la guitarra perfectament, amb un virtuosisme excel·lent, però no es pot oblidar el sentiment. Pots tenir una tècnica perfecta, però hi ha alguna cosa més que és molt difícil de transmetre.
I la teva mare?
La meva mare ha sigut mestressa de casa. A casa érem nou persones, i sempre ha treballat moltíssim. Els meus avis eren pagesos, tenien un mas amb bestiar i camp. De la meva mare (que volia estar sempre sola a la cuina!) he après, per exemple, tot el món de les conserves.
O sigui que, a la teva cuina, la tradició familiar hi té un pes molt important.
Sí, totalment. Tot i això, amb els anys m’he intentat actualitzar, fent cursos, viatjant… perquè soc conscient que actualment, treballant en un despatx vuit hores asseguts, no podem cuinar el que menjava una persona que anava a fer feina al camp, i que, per tant, cremava moltes més calories. Nosaltres no cremem d’aquesta manera, i per això hem d’anar al gimnàs o a caminar. Per tant, la cuina també s’ha d’alleugerir; aquells fregits o guisats ja no venen tan de gust.
Com definiries la teva cuina?
Propera i senzilla. I amb coneixement del producte. Vetllo sempre perquè sigui de temporada i de proximitat, això és fonamental. Ara estava preparant una entrada per al blog, però he passat uns dies molt ocupada i no he tingut temps d’acabar-la. He decidit que ja no la publicaré, perquè ja queda fora de la temporada i no tindria sentit. Me la guardaré per a l’any vinent. En general tinc totes les entrades programades per a tot l’any, però si veig que no hi tenen cabuda, les deixo per a l’any següent. Sí que és cert, però, que hi ha entrades sobrevingudes. Si visito una exposició que no havia planificat, o vaig a un restaurant, possiblement escriuré sobre això. Per exemple, ara he fet una entrada sobre la pel·lícula Delicioso, que m’ha agradat moltíssim. Per fer-ne un comentari ben complet i documentat, he agafat llibres de dret, per contextualitzar i aprofundir en el moment polític que narra, que és la Revolució Francesa. Darrere d’una publicació hi ha sempre moltes hores de feina.
Després de tants anys i tant d’esforç, has guanyat algun premi pel blog, algun reconeixement?
Dues vegades vaig quedar finalista als Premis Blogs Catalunya, cosa que em va fer molta il·lusió, i a RAC1 també van recomanar el meu blog arran de l’entrada dels canelons. No sé quin gastrònom va dir que la creació d’un plat podria ser comparable al descobriment d’un estel a l’univers. Un dia, tot llegint i rebuscant, vaig descobrir la història de la vichyssoise, que el 2017 va fer cent anys. Resulta que en el període d’entreguerres, a Louis Diat, un cuiner francès que havia emigrat als Estats Units, li van encarregar un sopar. En aquell moment, ell va recordar amb nostàlgia el seu germà, que era a Europa, i va recordar que quan eren petits la seva àvia i la seva mare els preparaven una sopa de porros i, per refrescar-la, hi posaven llet. Amb aquesta idea va néixer la vichyssoise. En aquell moment vaig pensar que seria preciós que algú impulsés un homenatge al xef. Vaig trucar a moltes portes, però no va reeixir. Llavors vaig decidir crear un hashtag, #vichyssoise100years, perquè tothom que volgués hi publiqués la seva crema, amb la sorpresa que s’hi va apuntar moltíssima gent d’arreu del món.
Tens visitants d’arreu del planeta?
Sí. El blog es tradueix al japonès, a l’anglès, a l’àrab… Ahir, per exemple, vaig veure que algú va traduir a l’anglès la meva recepta d’ànec amb peres. També puc veure els lectors mensuals que hi entren. En plena pandèmia, quan la gent era a casa i tenia temps de cuinar i entretenir-s’hi, gairebé rebia 1.000 visites diàries. Ara ha baixat, i la xifra normal és de 700 lectors diaris, de tot arreu. Hi va haver una setmana que només rebia visites de Suècia, suposo que perquè alguna pàgina o mitjà en va fer difusió. El més sorprenent va ser la sopa de ceba, és el post més visitat del blog. Ara la truita de carxofes ja acumula més de 20.000 visites, però la sopa de ceba en un sol dia en va aconseguir 30.000. Tinc algunes entrades relacionades amb la cuina francesa perquè, durant la guerra, la família de la meva mare va marxar a França per por, i hi van estar tres anys. Per això, la meva mare sempre ens ha fet molts plats típics de França. La recepta de la sopa de ceba és la que fem a casa, però el més bonic és la història que hi ha al darrere. És un plat molt humil que feien els descarregadors del mercat central de París.
Realment, pot ser que tots els plats, en el fons, tinguin una història al darrere, com la vichyssoise de Diat i la teva sopa de ceba, i sovint té molt a veure amb la família i les nostres arrels, com una evolució del que som. A banda del blog, has escrit algun llibre per anar documentant tota aquesta saviesa?
Sí, he publicat tres petits llibres, El codony, La pera i El porro (SD Edicions), que va venir com a conseqüència de la campanya que vaig impulsar sobre la vichyssoise. El porro és una verdura molt humil que passa molt desapercebuda als horts, i vaig decidir dedicar-li un llibre. A causa de la pandèmia no en vam poder fer presentació, però el vaig presentar als Gourmand Awards, un certamen internacional de llibres de cuina, en la categoria de producte. Hi vaig quedar finalista. He col·laborat en la reedició del llibre Picades. El secret de la cuina catalana (Rosa dels Vents), de Ramon Parellada, amb cinc receptes de picades: de la cuina conventual, del Disfrutar, una d’especial del Sr. Parellada, una de Mallorca (perquè m’interessava, ja que l’illa és un lloc de pas amb una cuina molt rica i molt bon producte) i finalment una de vegetariana per fer albergínies farcides. Finalment, puc anunciar amb molta il·lusió que aquest 22 de febrer sortirà El llibre del bacallà, en el qual he treballat molt de temps i que em va portar fins a Islàndia. Faig moltes coses i, com he dit, intento compaginar-ho amb la meva feina per poder-me enriquir de tot el que m’agrada.
>> clica aquí i descarrega la imatge <<
